Amb l'unificació de les diverses companyies ferroviàries l'any 1941 a la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (Renfe), es va encarregar a l'Oficina d'Unificació de Material Mòbil l'estudi i desenvolupament d'un model de cotxe construit amb materials de fàcil adquisició al nostre país que poguessin ser subministrats pels fabricants de l'època.

Els cotxes havien de ser lleugers, segurs i en mesura de lo possible confortables. L'esmentada Oficina va presentar un projecte, que va ser aprovat, donant pas als cotxes metàlics denominats 5.000.

Renfe va demanar en primer lloc una comanda de 120 cotxes, després un segon de 200 i un tercer i últim de 25 cotxes que entre els anys 1946 i 1963, van sumar un total de 345 cotxes, participant en la construcció dels vagons la majoria d'empreses nacionals.

La indústria nacional no va poder subministrar amb la suficient antelació els cotxes necessaris, i es va encarregar a la indústria francesa la construcció de 100 cotxes amb la condició de que subministressin els elements necessaris per poder construir altres 100 cotxes en el nostre país. Aquests cotxes tenien exactament les mateixes mesures que els cotxes de la sèrie 5.000 i en l'aspecte extern diferien molt poc, en canvi, el sistema de construcció era totalment diferent; ja que en la construcció de l'armadura es van utilitzar perfils embutits en xapa, i no perfils laminats com l'altre série. A més, altra particularitat és que es va utilitzar per primera vegada l'enllumenat fluorescent.

A França es van construir 40 cotxes de 1ª classe i 60 de 3ª classe, que es subministraren entre els anys 1950 i 1951 i participaren en la seva construcció les empreses: St. Denis, De Dietrich, La Charentaise i Cimt.

A Espanya també s'hi van muntar 40 cotxes de 1ª i 60 cotxes de 3ª en els anys 1954 i 1955 intervenint en el muntatge Macosa, Secn, Carde i Escoriaza i Caf.

A partir de 1968 els cotxes començaren a patir una sèrie de modificacions amb la finalitat d'aconseguir un aspecte més homogeni amb els nous cotxes de la sèrie 8.000. En aquesta modificació s'incorporà la calefacció elèctrica i el fre d'aire comprimit.

En el mes d'octubre de 1987, Cuba començá a rebre un total de 150 cotxes de les sèries 5.000 i 6.000. Les modificacions més importants van ser les adaptacions dels bogies a l'ample de via cubana (1.434 mm) dotant-les de noves rodes i eixos, encarregant-se d'aquesta feina Caf i Ateinsa. Macosa es va encarregar d'adaptar el nou sistema d'enganxada automàtica. La remodelacio interior, posta a punt i pintura es va realitzar en els Tallers Centrals de Renfe en Vilanova i la Geltrú.

Exterior

Els cotxes pertanyen al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Són de la sèrie 6.200. Externament conserven l'estètica i els colors originals que van lluir en la seva primera època

Interior

A finals dels anys vuitanta el seu interior fou sotmet a una profunda transformació, en la qual, van ser eliminats els departaments donant pas a 56 seients de disseny modern, ampli i molt confortables, amb passadis central, ideal per a viatgers en grups.